Després de huit representacions de sainet al concurs organitzat per la JLF, i havent obtingut tot tipus de premis i Nelos, tant individuals com col·lectius, crec que és  el moment de fer un poc de repàs de tot allò que suposa col·laborar d’una manera o altra amb el grup de sainet de la nostra falla.

Enguany,   és  la  història de  16  persones  que  tenen  les  seues   16 respectives vides,  amb  les corresponents  famílies,  treballs,  problemes, malalties, somnis, il·lusions, etc., que comencen a treballar a principi del mes d’octubre , quan la persona  responsable de conduir la nau, toca el xiulet  donant-los l’avís de que  cal posar-se en marxa,  cal dir també  que quan  arriba  eixe  moment  el  director  del  grup  ja  haurà  estat  dedicant  un  temps  bastant considerable per aconseguir obretes, llegir-les i triar la més adequada  en relació al que es vol fer i  la gent que té que participar (tasca gens fàcil).

Comencen els assajos, primer dos dies per setmana, després  tres i pràcticament quan passa Nadal quasi tots els dies. Al principi es porta prou bé, però arriba el fred,  el cansament i l’estrès  comença a  afectar  les nostres vides, sorgeixen els problemes en la feina, famílies i demés problemes de la vida quotidiana, perquè volem acudir  a tot i al mateix temps intentar no  fallar  als  assajos.  Passen  les festes de Nadal   i  comencem a posar-nos  nerviosos, ja queda  menys d’un mes  i  tenim que acabar de resoldre  decorats, indumentària, accessoris i a  més  a  més,  coordinar-nos  amb les altres  activitats  de  la  falla  que  també  necessiten  les instal•lacions  del  cau  faller    per  als  seus  assajos    i  preparatius.  Totes  aquestes  persones assumeixen eixa  responsabilitat perquè el seu  objectiu   es  posar a  la   falla  al  lloc que es mereix,  i  es  veuen  gratificades  quan arriba el dia de la  representació i tenen  tot  el recolzament i ajuda de molts membres de les comissions de la falla i ja per últim, quan es veu traduït tot l’esfor ç amb l’èxit de la representació, quan se’n adonen que ha agradat, que la gent s’ha divertit  i a més ens donen algun que altre premi o menció, però de tota maneraencara que no hi ha que subestimar els premis que s’atorguen, el millor premi és veure que els fallers i falleres de la teua falla eixen satisfets del treball fet.

L’eix  fonamental  del  grup  està  format  per  l’equip  d’apunts  que  junt  al  director  i  altres col·laboradors,  fan de suport  perquè un dia darrere d’altre  la  cosa vaja endavant, encara que el seu rostre no ix a l’escena com és el cas dels actors i actrius, però sense la seua tasca, no es podria aconseguir el resultat final.

A les setze persones que  enguany han estat implicades amb el sainet de la nostra falla, hi ha  que  afegir també, altres fallers i falleres que  també   han participat   els  darrers   anys, alguns d’ells segueixen a la falla  i altres  ja no hi pertanyen, la qual cosa, significa que es tracta d’un cicle on uns s’incorporen i altres ho deixen, però sempre queda un grup més o menys  homogeni, que mantenen viu al grup, aconseguint realitzar una representació  tots els anys  i crec, baix el meu parer, que amb sobrada dignitat.

Supose que el mateix que estic dient sobre el sainet  també ocorrerà en les altres  activitats de la falla, però jo sols em trobe legitimat per poder opinar sobre el grup de sainet, ja que els  seus membres  sols aporten  el  seu  gra de arena a eixa gran muntanya que és  la  Falla Sucro.

Per últim m’agradaria fer pública una reflexió respecte a la posada en escena de “LES DESDICHES DEL TENORIO”. Lamente profundament, i no crec que ningú puga estar més afectat que jo, pel que va ocórrer, però el lapsus que vaig tenir no fou producte de la irresponsabilitat, la situació demostra que sempre hi ha una primera vegada per a tot i aquesta ha estat la meua primera vegada que m’ha passat quelcom paregut davant de públic, està clar que els “duendes ó marotetes blanques” que hi havien en la representació no han estat de la meua part. Crec que deixant de costat l’orgull que no es deu de perdre, es deu d’imposar la humilitat, per la qual cosa demane perdó pels errors comesos i assumeix tota la responsabilitat d’haver tirat per terra la àrdua tasca que han fet la resta del grup i que amés han defès amb molt de nivell, però que degut a la meua errada no han pogut lluir-se el que tocava , espere que els membres del jurat tinguen en compte, que encara que serà inevitable que afecte als premis de conjunt , no deurien d’influir en la valoració individual dels actors que han fet una actuació brillant però que no la van poder bordar donat la meua malaurada actuació, en el cas de que fóra així demane per endavant doblement perdó.

I res més que dir, que la falla continua, que hi ha que seguir endavant, per al proper any més i millor i de segur que ja no ens tornaran a abandonar “les marotetes blanques”, sols acabar donant les gràcies al grup de teatre de La Falla Sucro per tots els bons moments que m’haveu fet passar, perquè dels mals ja no me’n recorde. Un abraç a tots.

Voro Masó i Fos

Sidro “ el pieller”

Avuí ès un dia molt especial per a una fallereta de la nostra comissió infantil. Avui ès l´aniversari de Marina Llopis Melia, cumplix 9 anyets, de part dels teus pares MOLTES FELICITATS I MOLTS BESETS. 

LA FALLA SUCRO TAMBÉ ET VOL FELICITAR EN ESTE DIA TAN ESPECIAL, AIXÍ Q MOLTES FELICITATS MARINA !!!!

Era una il·lusió que teníem com a pares que anàvem a fer realitat, la nostra menuda anava a ser proclamada fallera major infantil, havíem de fer alguna cosa especial.

Una vegada arreplegades totes les fotos, les classificarem, les ordenarem i  acoblàrem la música i ja heu tindrem acabat pensarem,  però no va ser així, no teníem experiència i això ens va fer treballar molt, però nosaltres ahí estiguérem mirant i fent proves fins aconseguir-ho.

Havía arribat el dia, passà d'allò més ràpid, preparant el ressopó, la beguda i quan ens adonarem ja estàvem en la cotxera bevent  les primeres cassalles de la nit.

A l'arribar al salò tenien preparada la primera sorpresa , allò estava decorat de la millor manera que u es pot imaginar. Passàrem a vore el castell de focs que ens havia preparat Pascualet, les cares heu deien tot, començava la festa i no  podia ser d'altra manera que  amb el soroll, color i olor dels  coets. 

Soparem tots junts d'allò més bé, tot seguit començava l'acte. Les presentadores (Angy i Maria) ja estaven  dient  les primeres paraules i junt a elles les primeres llàgrimes  d'emoció. Era el moment de parlar les falleres majors, els presidents... Començava la nostra xiqueta a llegir el xicotet discurs que s'havia preparat, un dels moments més emotius.

Ara venia la segona sorpresa de la nit, havíem de ficar en marxa allò que havíem preparat, creuàrem el dits, apretarem el botó i començà el reportatge. Les cares de la gent ens deien que estaven disfrutant, recordant moments de la falla, el nostre treball estava agradant. A l'acabar vaig pensar, Copi ja està!!!

Començà la festa, el ressopó i de sobte el rellotge marca les 05.00 h, ja era moment de parar, havíem d'anar cap a casa.

Avui ens queda un gran record d'aquell acte i sols ens faltava donar les gràcies a tots els que ens acompanyarem i com no a tots els que ens ajudaren a organitzar i preparar, gràcies. EL SOMNI JA ÉS REALITAT.

per Fanny Melià

Dissabte, 3 d'octubre de 2009, la Falla Sucro dóna el colp arribant a la semifinal i qui sap, igual a la final.

El pitjor que et pot passar és, després de dues setmanes jugant i entrenant (el que la pluja ens ha permés, clar) lesionar-te i no poder jugar els dos partits més importants, aquest és el meu cas i el d'altres companyes meues, que de de segur sentiran el mateix que jo. Però, no és pot fer res,  així que hem toca vore el partit a la banda de fora. Amb tot açò hem sent de l'equip, així que dissabte cap als 12:30H., hem pose l'equipatge de tots els dissabtes i a dinar amb l'equip i amb l'afició. En el dinar, és nota el nerviosisme, a Patri, com solem dir a Sueca, no li toca la roba damunt, i Nadya que normalment no és posa nerviosa, comença a dir, que creu que esta posant-se nervioseta. Acabem de dinar i ens dirigim cap al Mareny on és  jugaren els dos partits. 

Comencen a jugar-se els semifinals, RONDA-MERCAT I PORTAL-SUCRO. Crec que ha estat el partit mes emocionant de la meua vida, com canvia el jugar-lo a vore'l des de fora, el cor pensava que anava a eixir-se´n fora del meu cos, no podia aguantar el no dir res, per a mi els minuts no passaven. Comencem marcant nosaltres, la cosa funciona, però cal dir que les rivals, també anaven a per totes i la cosa no estava gens clara, i gens clara estava, que al moment  marca el Portal, ara si que ja no podia quasi ni respirar, els minuts encara anaven passant més lentament, no podia estar quieteta, m'alçava hem tornava a assentar, pareixia la cançó de “Teresa Rabal”, però com no l'esforç de l'equip és notà i tornarem a marcar nosaltres i en eixe moment  haguera entrat dins del camp i tot, no és pot explicar el que sentia, a partir d'ahí l'única cosa que volia era que acabara ja el partit, a la fi és pita el final, i així va ser, entrarem totes boges dins del camp, vinga el bot, abraçant-nos, no ens ho podíem creure anàvem a jugar la final, hem tremolaven els cames, les mans i crec que fins i tot tènia taquicàrdies. Ara ens quedava relaxar-nos mirant com és jugaven el tercer i quart lloc, RONDA-PORTAL, el que significava que a nosaltres ens tocava jugar la final contra EL MERCAT.

Aplega el moment, de jugar la final, sols havíem de marcar a la número 10 del mercat i intentar marcar nosaltres, cosa gens fàcil, encara que cal dir que per a mi va ser un partit molt diferent a l'anterior Començarem, i a la primera part anàvem  dos gols a zero, el que hem donava molta tranquil·litat, però també pensava,  “queden 10 minuts de la segona part i podria girar-se la truita”, havíem de seguir amb la mateixa intensitat que la primera part. Estava nerviosa, però l'única cosa que hem preocupava era el temps, sabia que Cobos el portava i només feia que preguntar-li: -“Cobos, que queda??, no sé ni les voltes que ho vaig preguntar. En la segona part, tornem a marcar i crec que ací ja estava tot clar, només pensava som ja els CAMPIONES, que pite el final, perqué l'única cosa que vull és entrar al camp a celebrar-ho amb els meues companyes i amigues, i així fou, l'àrbitre va pitar el final, i entrarem al camp totes juntes, ens tirarem a terra i tènia ganes de plorar de l'emoció.

I així és com vaig viure els dos partits més importants des de fora, encara que l'important és poder viure-ho i com no poder comptar-vos-ho.

El meu cas és el contrari que Esther, jo vaig estar els dos partits dins del camp. La meua missió era que l'equip contrari no ens entrara el baló en la porteria. El primer partit era molt difícil, ja que les rivals havien guanyat anys enrere aquets campionat, a més ho havien fet perquè jugaven molt be. Començarem marcant nosaltres (no m'ho podia creure i és que l'altra portera era molt bona), al llarg del partit no vam poder baixar la guàrdia ja que hi havia molta competició. La primera part, hem va passar com un raig, ja només queden 10 minutets, però que 10 minutets, era tot una tensió dins el camp i de sobte ens iguala el Portal (ja li havia dit a Carol dinant que de segur que anàvem a penals i era el que més temia jo), continúa el partit i anava pujant la temperatura dins el camp, de sobte li fan una falta a Aida, la xuten i gol, no sé per on va entrar el baló, perqué estaven totes les jugadores de l'altre equip defenent, però el baló havia entrat, el primer pensament que vaig tindre UFFF!!!, per ara ja no fem penals. Comença el partit i de seguida piten el final, no m'ho podia creure pels pèls havien guanyat i passàvem a la Final.

per Esther Rumbau i Planells i Patricia Vidagany i Collantes

Tot va començar en el mes de maig, quan estàvem preparant la despedida per a una amiga, ens vam decidir a apuntar-nos a jugar a futbet en i per a la falla. Sense pensar-nos-ho dos voltes, li tocarem a Kike que en aquell moment es trobava en la cama en alt, perquè l'havien operat del genoll i li demanarem que fora el nostre entrenador. Va acceptar de seguida, amb la condició de què ens ho agafarem seriosament  i anàrem a entrenar. 

Jo pensava que aquella decisió era producte d'algunes cassalletes que portàvem de més, i que de segur que alhora de la veritat ens tiraríem enrere o ningú comentaria mai res més. Però no!, l'altre dia em preguntaren, tu has de vindre a jugar a futbet o no?, jo no m'ho  podia creure!, el que mesos abans en pensava que era una simple paranoia cassallera, anava de veritat. Anavem a apuntar-nos a la lligueta! Que fort! Si en la vida hem jugat! 

Començarem a escriure en el blog tot tipus de comentaris, com per exemple: qui porta el reflex?, qui és el nostre massatgista? què és una pilota? i un llarg d'animalades que em feien pensar que açò no ens ho anàvem a agafar seriosament, i que no sabíem el que estàvem fent. Dies abans del partit anàrem a entrenar a Riola. Jo vaig aplegar tard i pel camí anava pensant, quan arribe estaran totes discutint o fent abdominals, rient-se i dient animalades (com ix en la tele quan entrenen els professionals), però va ser del tot diferent al que jo em pensava.

Quan em vaig acostar on estaven tots, estaven jugant un partidet i començava a assimilar qui estava en el terreny de joc, ja estava tot organitzat!, Patri de portera, que ho feia d'allò més bé, Vero pegant-li al baló, Moni no parava de córrer d'un lloc cap a altre i de tant en tant marcava algun golet, les Riolenques (com les anomenem en la falla afectuosament) també jugaven bé, Carol volia estar a l'esquerra, Esther es notava que el seu home alguna lliçoneta li havia donat, Anna no va eixir molt ben parada, però defenia molt bé, Mary, Nadia, Lara... i jo, també jugàvem amb les instruccions del nostre entrenador Kike i l'atenta mirada d'alguns xicons que havien anat també (Cobos, Palacios, Corde...). 

Bo, arriba el dia del partit, és al Mareny i les primeres en aplegar som nosaltres, l'estadi encara està tancat i Paco "el Roig" bromeja dient-nos que hem de calfar, Copinsu trau del tot terreny el bombo, el platerets, el tabalet i la dolçaina. Estos han vingut a animar-nos, som la millor falla!! Per fi, l'estadi s'obri i entrem fins al vestidor, el lloc és un poc fosc per a canviar-nos i em dona la sensació de relaxació. Totes parlem alhora, Esther conta algun comiat i cada vegada hi ha més gent dins d'aquell vestidor. Jo pense: els professionals també sentiran el que jo estic sentint en aquest moment? Entra gent d'altres falles per saludar-nos i donar-nos algun consell, ens informen de la gent de les altres falles que són bones. 

No m'ho puc creure, nosaltres, les xicones, reunides per a una cosa que no és anar de festa!!!!

Eixim del vestidor i la claror em sega un poquet, saludem a gent que ha vingut a vore'ns, fins i tot hi han que no són de la falla, i ens dirigim al terreny de joc, és impressionant!, en qüestió de minuts s'ha omplit l'estadi, un camp esta ple de gent calfant i ens dirigim cap a l'altre camp, on també hi ha gent pegant-li al baló i com no, la nostra falla. Moni no s'ho pensa dos voltes i ens dirigeix l'escalfament, totes la seguim amb un poc de vergonya i molt de nerviosisme. Ara si que no hi ha pas enrere. 

De sobte, ens diuen que hem d'eixir al camp perquè el partit va a començar, ens agrupem i posem les mans en el centre dient Sucro, Sucro... i llançant mans en l'aire (pareixem infantils, però què? hem anat a passar-ho el millor possible).  El baló es va situar en mig del camp i l'encarregada del primer xut és Moni, qui es fa unes "rises" amb la contrincant, una fallera de la 18 de Juliol. Jo estava supernerviosa i el nerviós em fa parlar i comence a retransmetre el partit com si d'una comentarista es tractara. Patri estava de portera i feia algunes paradetes impressionats, Anna no en deixava passar cap, Esther dominava el baló, les riolenques i Moni portaven el "cotarro". Per fi, Kike em trau al terreny de joc, les cames em tremolen i no puc córrer el que voldria. No tardem molt en marcar i l'alegria m'invadeix el cos, de seguida en marquem un altre. Mare meua açò està “xupao”!. Pita el final del primer temps i comença el segon, ara la truita es gira i les de la 18 ens marquen dos golets, Mare meua! ara ja no em ric tant, ni retransmet res, estic assentada a la vora del camp amb les cames creuades i la suor hem xorra per les cames. Quin nerviós!!

Però de sobte, una veu xilla, animeu-les!! i la "xirimita", el tambor, el tabalet, els platerets i el bombo comencen a sonar i al momentet marquem nosaltres, es com una xarra d'aigua freda que em refresca el cos i comence a estar feliç altra vegada. I com si d'una música celestial es tractara "pit, pit", final del partit. Hem guanyat! 

Ens assentem en el camp de frontó a relaxar-nos i xarrem coses nostres, al mateix moment estan jugant les nostres pròximes contrincants, les marenyeres, en son dos i la portera sols, i porten a les contraries com cagalló per sequia. Mare meua! són unes cracks, van a pegar-nos un repàs però del bo. Queden empatades amb l'Avinguda d'Espanya. 

De seguida, comencem a fer tocs en el baló i a xutar per a calfar i sentim comentaris sobre les marenyeres, estem cagades. Aplega l'hora de jugar contra elles, i ara no són tres, ja són cinc, però em fixe en els caràcters de les noves i són un poc majoretes, així que pense, no faran molt, però ens queden les tres bones, no tarda molt en notar-se el cansament de les marenyeres i Kike no para de canviar-nos per a què juguem totes i estem fresquetes, així que com no, tornem a guanyar, però aquesta victòria, em dona alegria, però no com la primera, ja que ha sigut "EL PRIMER PARTIT DE LA MEUA VIDA"

per Sonia Llorens i Alapont (Soninha)